dimarts, 20 de gener de 2009

L'estructura del mal gust

Eco, Umberto – Apocalittici e integrati, 1965.

Umberto Eco, filòsof, sociòleg, escriptor, titular de la Càtedra de Semiòtica i director de l’Escola Superior d’Estudis Humanístics de la Universitat de Bolonya, és l’autor dels diferents assajos que conformen el llibre “Apocalíptics i integrats”.

Estructurat en tres blocs, repassa interdisciplinarment temes referents a la televisió, la música, els còmics o els personatges icona. La cultura de masses, els gustos, costums i consums de la societat o el concepte complex de què és el “mal gust”.

Sobre aquest darrer concepte, l’estructura del mal gust, Eco parteix de la idea que ningú és capaç de definir-lo, però que sovint es recorre a persones de gust perquè estableixin unes bases d’allò que és bon i mal gust. Genèricament, el mal gust pot esdevenir d’una reacció d’indignació davant qualsevol desproporció o fet fora de lloc.

Amb la invenció de la impremta es provoca el naixement de la cultura de consum, i amb ella un nou concepte relacionat amb el mal gust, simplificat en la paraula germànica kitsch. Es presenta com un tipus de mentida artística, d’una prefabricació per imposar un efecte, un estímul sentimental. És un parany per a persones que volen participar d’allò bell i convèncer-se a si mateixes que gaudeixen d’una representació original del món, quan del que gaudeixen és d’una imitació secundària identificada amb una cultura de masses, de consum.

Si el que és art, és catalogat d’aquesta manera perquè és capaç de produir estímuls afectius a qui el contempla, potser podem identificar el mal gust en una sèrie d’objectes destinats a produir estímuls de consum, i parlar d’artisticitat. Però què o qui ens autoritza a titllar-ho d’aquesta manera?

Com a reacció al kitsch sorgeix l’avantguarda, d’on el kitsch traurà nous arguments per seguir renovant-se. Plantejat en aquests termes, la dialèctica entre conceptes és massa senzilla.

Si entenem que el mal gust pot venir regit per elements substitutius de l’art, cal tenir en compte un altre concepte, la midcult, que pren procediments de l’avantguarda, se’ls fa seus, els posa a l’abast de tothom venent-los com art i fa creure als consumidors que és una mostra autèntica de cultura.

La cultura de masses ha provocat que sorgeixin un gran nombre de productes destinats a satisfer les necessitats culturals de la societat de masses. Aquests productes poden haver esta considerats per l’autor com funcionals, sense voler esdevenir art, però que el consumidor li atribueixi aquesta catalogació.

La crítica a la cultura de masses neix d’aquesta percepció, convertint-se en un producte més de la cultura de masses.

Per seguir analitzant la percepció del mal gust, Eco posa l’accent en el missatge que es pretén transmetre i el que es percep, o en com es pensa un missatge perquè produeixi una determinada interpretació preconcebuda. Variant la intensitat d’un missatge, trobem allò que en caracteritza la funció poètica. L’ambigüitat d’aquest pretén que el receptor intenti desxifrar-lo fora d’un context comú i que així, descodificar una obra d’art, ens impressioni o ens sorprengui.

El missatge poètic centra l’atenció sobre si mateix i crida l’atenció del receptor, que el pot percebre segons un codi no previst per l’autor. Proposa noves alternatives a la llengua d’una comunitat, nous codis disponibles, noves fonts d’expressió, de descobriment i de provocació. Caducarà, però se’ns presentarà de nou, al cap dels anys, revestit de novetat.

Així doncs podríem definir el missatge poètic com aquell que descobreix i proposa, el que juga un paper avantguardista. El kitsch, fingeix el descobriment i la proposta, i es troba en els missatges, en la intenció de qui el rep i en aquell qui ofereix quelcom nou o diferent sense ser-ho.

Els estímuls que hom cerca en un quadre, una escultura, una pel•lícula, un poema, un còmic, una cançó, cal saber-los dosificar i no vendre’ls i consumir-los com si fossin art. El kitsch, com l’art, pretén suscitar efectes. És l’obra que per justificar que provoca efectes, es barreja amb altres experiències i es ven com art.

Apocalíptics i integrats és un meticulós treball sobre els múltiples i complexos agents que condicionen el conjunt de la societat. Lluny de voler fer generalitzacions, encara afegeix noves teories sobre el comportament humà i la seva progressió com a conjunt, convertint els impulsos que ens condicionen com a individus en una complexa xarxa perceptiva i econòmica, possibilista i positivista.

Els apocalíptics són aquells que sobreviuen elaborant teories sobre la decadència d’una societat on no volen participar. Els integrats són aquells que no teoritzen, que actuen, produeixen i emeten missatges a diferents escales des de mitjans de comunicació de masses.

Però, els apocalíptics estan sotmesos a les reaccions, a les modes, que imposin els integrats.

1 comentari:

anneta ha dit...

Has llegit mai Panofsky?
Hem de parlar sobre aquest tema, no m'ha deixat indiferent, necessito imprimir-ho i un fluorescent groc!
Tinc dubtes i preguntes!

Anna